Relatos cortos (IV)

Bueno, hacia ya un tiempo que no lo renovaba, pero me estaba esperando a hoy... xD, no.... bueno, pues, como ya sabeis hoy hago el primero de los concursos Coc*-col*, el de catalán. Este es el que menos me interesa, pero no por eso es menos importante. Por eso me parecía interesante publicar hoy una de las redacciones. Esta es en catalán, y la presentaré al concurso literario del IES, pero me hace gracia que la leais:

Amor a primera vista

ES LLOGA habitació: bones condicions, calefacció, preu baix. Ideal estudiants.
937234432. C/Les mans verdes, 13 - 1º 3


Quan em van proposar els meus nets d’alquilar una habitació, em vaig negar rotundament. No volia mantenir a un jove rebel! Jo ja havia patit prou quan les meves filles eren adolescents! Però desprès vaig canviar d’opinió.
Un dia, caminant per la plaça, el vaig veure. Era un noiet d’uns... 20 anys. Anava amb la bossa plena de rotllos de paper de cuina. De sobte, BUM! Va ensopegar amb una pedra, amb tan mala sort que la bossa va caure a la font. Em vaig acostar a donar-li una mà. I ell, molt simpàtic però una mica amoïnat em va dir:
- No es preocupi, senyora, que al embolcall de les tovalloles posa que son SUPER ABSORBENTS!
Em vaig posar a riure. I tot i que semblava que duia presa em va donar conversa.
- Es la meva xicota. Que ho hem deixat fa poc, i ara em toca a mi fer tota la feina... em trobo molt sol... però ella... ella s’ha estimat mes marxar amb... en fi, no la vull molestar. -em va dir.
- No es pas cap molèstia! Jo també estic molt sola. El meu marit ja fa tres anys que va marxar al estanc de la cantonada i encara no ha tornat... de vegades penso que m’ha abandonat!
El noi es va posar a riure... em va sapiguer greu. No era cap broma! Des de que l’Antoni em va dir que s’anava a comprar segells a l’estanc - perquè ell no fumava, pas!- que jo estava molt deprimida i sola...
- Uf! Que tard! -em va dir- jo torno ja cap a casa, que he de netejar tot l’escampall d’aigua que hi ha a la cuina! Arreveure!
Vaig pensar que si volia netejar tota la cuina amb les tovalloles de paper molles, li sortiria ben car.
Al dia següent, a la mateixa hora, al mateix lloc, em vaig trobar al mateix noi. Ens vem saludar, tots dos vam sorprendre’ns.
Avui duia una motxilla “bandolera” plena de... llibres? Suposo...
- Oh! Quina casualitat! -va balbucejar- una altre vegada ens trobem!
- Si... i que, avui vens de la Universitat?
- Si. - això va ser l’únic que em va dir.
Se’l veia moix, desanimat. Li vaig preguntar que era el que li passava, però no va fer ni un esforç per respondre’m.
Jo vaig tornar una mica trista cap a casa.
Asseguda al sofà llegia el periòdic. Només parlaven de la reialesa i les seves filles... noticies massa avorrides per una vella com jo. De sobte vaig veure un anunci que deia que llogava un pis, i se’m va encendre la llumeta! Amb el poc que el coneixia, al noi de la plaça, ja el coneixia prou per saber que es sentia sol, com jo! I llavors, per la meva ment d’àvia avorrida, va passar-me l’idea que els meus nets m’havien proposat per guanyar una mica de calers! Posaria un anunci per paraules al diari!
Així ho vaig fer, però primer vaig “informar-me” de quin era el diari que llegia aquell noi.
Com sempre ens trobàvem a la plaça, i aquell dia -casualitats de la vida- portava el periòdic sota el braç.
- Hola! - em va dir ell- Com es troba avui?
- Molt bé, veig que ja té mes ànims.
- Si... bé, es que... l’altre dia em van donar un examen suspès. No porto massa bé estudiar, treballar i cuidar-me’n de la casa al mateix temps...
Aquell dia era jo la qui duia pressa. Volia arribar al metro avanç de mig matí. Allà era on als estudiants que agafaven el metro per anar a la universitat, li donaven els diaris.
I així ho vaig fer. Quan em vaig fer amb un, el que el noi portava sota del braç, ja només calia redactar l’anunci: “ES LLOGA habitació: bones condicions, calefacció, preu baix. Ideal estudiants.
937234432. C/Les mans verdes, 13 - 1º 3” .
Uns dies després ja estava publicat. Ara hauria de aguantar les fastigoses entrevistes a joves estudiants.
Aquella mateixa tarda, a les cinc, em va trucar una noia i em va preguntar si podria llogar-li l’habitació. Primer em va preguntar per el preu. Em va dir que no tenia gaires diners, però que si li feia una bona oferta li agradaria quedar-se. Desafortunadament no era qui jo buscava, però no sabia quina escusa donar-li perquè pengés i deixés de molestar-me. Finalment li vaig dir que s’hi passes dintre d’una hora. I així ho va fer. A les sis en punt la tenia a casa. Li vaig mostrar l’habitació, li vaig fer un pressupost aproximat, i finalment va decidir quedar-se.
Ara era el moment per dir-li que no... però... como ho faria? Si es quedava, ja no podria llogar-li al noi! Vaig armar-me de valor i tot d’una, a punt de tancar el tracte li vaig dir sense embuts: - NO!
Se’m va quedar mirant sorpresa, no s’ho esperava... li vaig dir que em donava al·lèrgia el seu tint de cabell ros, i que per això no podria estar ni deu segons mes amb ella. Es va enfadar i va sortir de casa amb cara de pomes agres. El mateix va passar amb tres estudiants mes... me’n vaig avorrir. Ja, quan sortia, no em trobava al noi... fins que un dia... ME’L VAIG TROBAR PASEJANT AMB UNA NOIA! Em va saludar i me la va presentar. També em va dir que ara li anaven molt millor els estudis, que es repartien la feina. Jo em moria de vergonya... mai encertaríeu qui era la seva xicota! Les dues ens vam contenir, però quan va marxar un moment als WC públics, ella em va dir: - sembla que no esternudes... ja has superat la teva al·lèrgia?
ERA LA PRIMERA NOIA DEL LLOGUER! Llavors vaig començar a córrer. Mai havia anat tan ràpid!
Ara tinc un gos, es diu Gus. La veritat es que em fa força companyia...
DING-DONG!!
Acaben de trucar al timbre... m’he aixecat i he obert la porta.
-Hola, venia per l’anunci...
Merda! m’havia descuidat de treure’l. Però... em vaig fixar en ell: un noi alt, jove... semblava simpàtic.
- Gus, -vaig dir- ja tens un nou amo!